Durant milers d’anys en moltes de les cultures humanes, les persones ancianes eren tingudes com les dipositàries de la saviesa del grup, del clan, de la tribu. Saviesa que havien acumulat al llarg dels anys de refregar-se la pell per les pedres i d’aprendre dels suposats èxits i fracassos.
Tant era així, que eren els vells els qui podien parlar amb els avantpassats o dels avantpassats. Davant de les veus dels vells els joves escoltaven i callaven. Una altra cosa és si en feien gaire cas, però com a mínim escoltaven i callaven, perquè culturalment se suposava que la gent que tenia molts anys, tenia molta experiència i molts coneixements útils i aprofitables. No és que necessàriament els vells, pel sol fet de ser-ho, haguessin de ser més llestos que els altres, però per regla general se’ls hi tenia. Almenys l’edat avançada els donava una pàtina de seriositat, serenitat, venerabilitat, i respecte entre els seus consemblants més joves.
Per això existía el consell d’ancians, que eren consultats en el cas que el grup hagués de prendre alguna decisió arriscada. Possiblement les pel.lícules d’indis americans que hem vist al llarg de la nostra vida ens hagin ajudat a creure que els vells eren respectats i consultats, i potser no ho eren tant com tot això, però almenys si que podem estar segurs que durant milers d’anys la imatge de l’ancianitat ha estat vista i tinguda per diferents cultures com la imatge d’una etapa de la vida en la qual justament la vida ja t’ha ensenyat tot el que t’havia d’ensenyar, i ja ho saps tot.
Els cabells blancs, les arrugues, eren sinònim de serenitat i coneixement. Una cara molt arrugada era el més clar vestigi d’una vida llarga i intensa. “Porta la vida escrita a la cara”, es deia. I naturalment, portar tota una vida escrita a les galtes no deixa de ser un mèrit al qual no tothom hi té accés, cal temps i paciència.
Tanmateix aquests darrers anys, que tantes coses han trasbalsat, també han trasbalsat aquest concepte de l’ancianitat sàvia que semblava tan inamovible. Actualment el fet d’haver viscut molts anys no només no és sinònim de saber més coses, sinó justament de tot el contrari, és a dir: de no tenir ni idea de res del que ens envolta. Parlant en plata: de ser més beneit que una sabata.
I tot això ha succeït a una velocitat de vertígen, que només han estat capaços de seguir els infants, que encara tenen el cap buit i, per tant, el poden anar omplint de tot el que vagi venint per nou i estrany que sigui I, naturalment, també per les persones joves i ben dotades per a les revolucions cibernètiques embogides. Però tots aquests canvis tecnològics adelerats es fan molt difícils de seguir per a una persona d’edat avançada amb el cap atapeït de vivències llunyanes i records de coses arcaiques inútils, i passades de moda.
El món ha canviat, completament, i ens ha canviat, també completament. Abans els néts es fiaven de l’avi, que era un pou de ciència, que sabia aconsellar assenyadament, i podia explicar tantes coses. En canvi ara l’avi s’ha de refiar dels néts per gairebé tot: engegar l’ordinador, apagar la impressora, adaptar la televisió, endollar el pendrive, telefonar pel nou model de mòbil, manipular les fotos digitals, programar el GPS, enviar un whatsapp, conversar per l’skype, mirar una página Web, usar el youtube, el twitter, el facebook… Connectar-se amb el món, en una paraula, perquè mentre el vell va perdent facultats, i capacitat d’assimilació de noves idees i nous conceptes, les noves idees i els nous conceptes es disparen dia a dia de forma accelerada deixant-lo cada cop a més distància mental i comprensiva del món que l’envolta.
Ja sé que amb les malalties no es pot fer bromes perquè fan mal, i algunes en fan molt. Però posats a relativitzar les coses podem dir que, almenys pel que fa als grans coneixements que abans s’atribuïen a la gent gran, la malaltia de l’Alzheimer ja no té la gravetat que podia tenir abans, perquè a veure, no ens enganyem: avui en dia quina importància té que l’avi perdi la memòria si ara ho pots trobar tot al Google?