Dennis González: "Medalles en puc guanyar més, però estic superorgullós d’haver fet història"

A Rubí, tot i que no tenim mar, som un municipi d’aigua. Actualment, els nostres ambaixadors més importants fora del terme municipal són els esportistes dels esports aquàtics, i aquest mes de juliol n’hem tingut una mostra claríssima. Per un costat, les tres rubinenques de l’equip de waterpolo femení, Bea Ortiz, Elena Ruiz i Ariadna Ruiz, acaben de guanyar la medalla de bronze al Mundial de Singapur. Però qui ha tornat més carregat de Singapur és Dennis González, amb cinc medalles en un Mundial que passarà a la història. A la seva història particular, però també a la història de la natació artística. Dennis González ha guanyat l’or en el duet mixt lliure amb l’Iris Tió; la plata en el solo tècnic masculí i en el duet mixt tècnic amb Mireia Hernández; i el bronze en la rutina lliure i acrobàtica per equips.

Dennis González, feliç entre les dues seleccionades espanyoles, Andrea Fuentes (dreta) i Gemma Mengual (esquerre) / RFEN

✍🏼 Albert Solé Bonamusa

T’has fet ja la idea que has fet història a la natació artística?

La veritat és que crec que necessito encara els dies que tinc ara de vacances per acabar d'assimilar-ho tot. De fet, és com que anaven passant coses i no acabes d'assimilar una cosa, que ja en passava una altra. Aleshores, crec que aquests dies, quan torni a veure-ho tot, quan trobi a faltar totes les sensacions que he tingut en aquest mundial és quan realment m'adonaré de tot.

Suposo que aquesta setmana, atenent a tots els mitjans de comunicació, inclosa Ràdio Rubí, comences a fer-te una idea del que has fet, no?

Sí, totalment. Ara és quan veiem tot l'interès que hi ha en tot això i crec que al final és una cosa que ho mereix, no? I per això també volem donar aquest temps a poder parlar de tot això, perquè estem tan orgullosos de tot el treball i crec que tot el que ve després d'això és molt important i continuarem intentant lluitar per repetir-ho.

Has sigut el primer home a pujar en un podi, en dues disciplines de rutina per equips. Què sents més, responsabilitat, pressió...?

La veritat és que sento molt d'orgull. Orgull de poder ser la primera persona a haver aconseguit això a la història, perquè al final, les medalles i el que guanyes ho pots aconseguir una altra vegada, però coses com aquestes són úniques que només passen una vegada a la història, i el que ve després és la continuació. Aleshores, estic superorgullós de poder haver aconseguit tot això, i amb ganes de seguir fent més coses, la veritat.

Trencar aquests límits, aquestes barreres de ser primer home a fer coses dins d'una disciplina femenina, també t'ha suposat una exposició pública i que et va passar factura a nivell, com a mínim, de xarxes socials. Vas fer la denúncia en el seu moment, però ara estàs rebent la part contrària? O encara hi ha algú que continua amb aquella història?

No, jo crec que, o no s'han atrevit o ni els he vist, perquè hi ha tants de cometaris positius que és impossible veure algú dolent entre tantes coses bones. Estic molt content amb tot el que estic rebent ara amb tot això.

La teva mare és una persona molt important en tot el que has aconseguit. És la Mònica Boneu que és la pionera en la natació artística a Rubí. Va ser la primera entrenadora que va impulsar la primera secció de natació artística, que abans en dèiem sincronitzada, al Club Natació Rubí. I tu vas començar allà amb ella, quan els homes encara no podíeu participar. És a dir, tu de petit vas començar quan encara no podien competir els homes, perquè el reglament es va canviar el 2022.

Sí, sí, i de fet va ser el Pau Ribas el que em va donar el clic per decidir i començar a fer això. Va ser la meva mare la que va parlar amb ell i la que sempre ha estat acompanyant-me moltíssim i la que em va agafar el primer any que vaig començar a fer ‘sincro’ per poder fer una cosa com tot el que estic fent ara. O sigui que molt content.

Sense desvetllar, cap intimitat, però ens pots dir què et va dir la teva mare quan vas aconseguir el que has aconseguit a Singapur?

La meva mare sempre és superorgullosa, sempre em diu que és la meva fan número 1, i no ho dubto. I molt content que hagi pogut estar allà amb mi, que l'he pogut veure a la pantalla amb els mateixos nervis, amb la mateixa emoció que tenia jo, com si fos ella la que ho hagués fet. O sigui que no puc estar més orgullós d'haver pogut compartir-ho amb ella allà.

Dennis González actuant amb l'equip, amb el qual va guanyar dos bronzes, sent el primer home en aconseguir-ho / RFEN

Tot i aquest pas endavant dels homes dins la natació sincronitzada, del 2022, però així i tot, en el Mundial sí que es poden fer els duets mixtos, però en els Jocs Olímpics no. No vas poder a París i tampoc podràs ser a Los Angeles el 2028 amb el duet mixt. Et sap greu?

He de dir que, tenint en compte que els meus objectius aquest any formaven més part de tot el que era l'equip [els homes sí que poden participar-hi en uns jocs], ja tenia en compte que lluitant per estar dins de l'equip ja tindria l'oportunitat de poder anar a uns Jocs. Tot i això, òbviament, va ser una decepció el fet que diguessin que no seria olímpic el duet mixt, però que no vol dir que sigui així per sempre. Per part meva, seguiré lluitant perquè estiguin en els pròxims, a Brisbane 2032.

Què aporta un home en un equip de natació artística? Tot i que està permès, pocs equips fins ara s'han atrevit a posar-hi un home, no?

No és tant el fet que sigui un home, és de com és cada persona. Jo tinc una manera de ser i el meu carisma que tinc a l'hora de nedar i de tirar-me a l'aigua crec que és molt positiu, és un dels meus punts forts, i per això crec que puc aportar bastant dins d'un equip. Però sí que és veritat que també hi ha la part de poder jugar amb el paper que hi hagi un noi dintre de l'equip a l'hora de fer les coreografies, i és algú que crea l'atenció, que és diferent. I que crec que t'interessa, que al final ho veus i dius... Ostres, és interessant el fet de poder veure un equip mixt.

Hi ha pocs esports on es puguin veure els dos sexes treballant o lluitant en un mateix equip. Els cossos dels homes i la constitució dels homes i les dones és diferent, i en tots els esports es competeix de manera separada, o pràcticament en tots, per un motiu físic, no cap altre que aquest, no? En la natació artística, per exemple, els homes teniu més capacitat d’apnea?

Doncs diria que a la natació artística els homes tenim coses més difícils que les noies ho tenen més fàcil, com tot el tema de l'elasticitat, el tema de la flotabilitat, coses que dins de l'aigua són més difícils d'aconseguir un home. Però també aportem coses diferents, com tot el tema de pujades, la força que podem aportar a l'equip, i també l'estabilitat a l'hora de fer tot el que són les pujades i el salt. El més ‘guai’ també és aprendre els uns dels altres en tots aquests àmbits.

Tornem a Singapur. Veient el fantàstic documental que us ha fet el ‘Sense Ficció’ de TV3 sobre el mètode Fuentes, vam veure que hi ha un moment en què expliques que et vas lesionar durant aquesta preparació del Mundial. Vas arribar a témer per no arribar-hi?

Ha sigut bastant complicat, i més tenir en compte que jo, des de sempre, he sigut una persona bastant explosiva, sempre he portat el meu cos al límit, en tots els sentits. En les lesions que m'he pogut fer, o no me n'he adonat, soc una persona bastant tolerable, el dolor. Aleshores, em costava un munt tot el tema de lesions, i cada vegada que alguna cosa em feia mal era perquè era ‘heavy’. I, durant aquesta temporada, he intentat canviar-ho. He intentat cuidar-me una mica més en comparació amb la resta de temporades, però no he pogut fer-ho i, per tant, he tingut un moment molt complicat. Però és impossible que tot sigui perfecte. A més, les lesions són una cosa que no ho penses, però que està molt present i és una cosa que et pot deixar d'un dia per l'altre totalment fora. Així que, amb tota l'ajuda de les metges, sempre he aconseguit tirar endavant de la lesió. No vol dir que sigui perfecte, tanmateix he pogut aguantar perfecte tota la competició, sense patir. I ara és quan realment toca cuidar-se i intentar buscar les solucions, perquè cadascú té el seu mètode.

En aquest documental es veu també el canvi de xip total que us ha aportat l'Andrea Fuentes [la seleccionadora espanyola]. Tu ets molt jove, tens 21 anys, i no vas viure a l'època dels inicis, de la Gemma Mangual i de l'Andrea fent d'anadores, però s'han acabat aquells mètodes militars de les seleccionadores anteriors?

[Somriu] Sí, totalment. Al final cadascú té el seu estil d'entrenar. L'Andrea és molt partidària d'un mètode totalment diferent del que fa tothom, del que estem acostumats, però estem supercontents i orgullosos que estem traient els resultats, gaudint del que estem fent, sempre buscant superar-nos de nosaltres mateixos i no creant una rivalitat entre nosaltres, perquè al final som tots un equip i lluitem pel mateix. Tothom vol el millor per tothom, i és el més important i el que ens està portant a tots els èxits en només vuit mesos, perquè és molt gran tot el que hem aconseguit en només una temporada.