Carles Mercader, director de La Nuu, comenta l'11a edició del festival

. Quan arriba el mes d'octubre, aquí a Rubí, des de fa ja 11 edicions, tenim la sort de caminar per la ciutat i trobar-nos amb fotografies en tamany important. Vull dir que les heu de veure sí o sí, o sigui que ja esteu acostumats que el 30 de setembre o l'1 d'octubre ja tenim imatges penjades, per exemple, a la plaça del doctor Guardiet, a la biblioteca, a l'antiga estació i a diferents places de la ciutat. És el festival Lanú que arriba aquest octubre a la seva edició número 11 i ja sabeu que l'any passat i altres anys hem parlat sempre amb el seu responsable màxim, el Carles Mercader, el director de la ANU, que tenim el telèfon perquè ens faci també 5 cèntims del que suposa aquesta 11a edició. Carles, què tal? Molt bon dia. Hola, bon dia. Escolta, sé que estàs molt enfeinat perquè t'esperàvem aquí i és el que té ser el responsable d'un certamen que té ja una solera important i un reconeixement internacional. O sigui que la pregunta és obligada i te la faig sempre. Et pensaves al 2015 que ara estaries parlant d'una 11a edició de la ANU? Doncs, com que estic una persona molt ingenua i molt entusiasta, sí que ho pensava. O sigui, la meva voluntat era aquesta. El que no sabia és tota la complicació que hi ha per portar endavant tant sebo l'empresa cultural en aquest país. Però la meva voluntat sí que era una cosa que podia tenir molta bona projecció i molt futur. I aquesta 11a edició, recordem que està organitzada a la ANU per l'associació Ull per Ull, que tens el suport de l'Ajuntament de Rubí, però també de la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Com ha canviat la ANU, diguem, des de la primera edició a aquesta? Bé, primer que s'ha fet més gran a nivell d'estructura. Al principi em va apostar per una qualitat. Era molt més petit el format, però vam apostar per la qualitat i la cura de les presentacions dels treballadors dels fotògrafs. I això no ha canviat. L'únic que sí, acabat el nivell de gestió, que com tu molt bé dius, tenim recolzament de més institucions i això fa que sigui un projecte que té molta burocràcia darrere. Perquè també puntualment hem tingut ajuda d'Europa i del Ministeri de Cultura i això fa que estigui enrabassat a vegades. En guany, el lema de la ANU és totes les pantalles del demà. Per què? Sí, primer per ser una cosa desevident, que potser no era evident ja fa 10 anys a festivals, ja s'apuntava però no era tan clar, és que les imatges, i entre elles la fotografia, però tot tipus d'imatges s'estan consumint i socialitzant a través de les pantalles. Això no vol dir que s'hagin validat els formats, com el paper o les parets de les exposicions, però el 99,9% de les imatges que comptem un dia és a través de pantalla. Jo us volia fer una reflexió sobre el moment, perquè com hem arribat aquí, i els problemes que comporta això. Problemes i també beneficis, o democratització de la mirada, o també tota la problemàtica que estem visquent i que hem de canviar perquè no vagi pitjor en un futur. Parla'ns d'aquesta problemàtica. Què és el que veus tu més greu d'aquesta manera de fer, més democràtica d'una banda, la fotografia, però potser en accés, no?, a través d'aquestes pantalles que estaves comentant. Sí, el gran parir primer és que hem de deixar de mirar la realitat, el nostre món que ens envolta. Això és el primer parir, i la primera causa del problema, que ja no mirem el món ni ens mirem nosaltres mateixos. I això sí que és la culpa de les pantalles, però, bueno, l'addicció és nostra, eh? I llavors les imatges, més que ser contemplades, ens estan contemplant elles, ens estan devorant elles mateixes. estan traient temps i espai de reflexió. O sigui que, diguem que passem massa temps amb aquestes imatges que moltes vegades es fan servir per mostrar una realitat a les xarxes socials que no és real? Bé, té diversos problemes. Primer, ens dona la sensació que estem molt informats i molt en contacte amb el món, quan és evident que és mentida, i això podríem parlar d'aquests conceptes nous que són de la postveritat i de les fake news, que sembla que les opinions ja no tenen jerarquia, doni igual que opini un catedràtic de biologia que algú que no té estudis. O sigui, no totes les opinions ni són respectables ni tenen la mateixa jerarquia. I en aquesta suposada democratització, que és mentida, també està passant amb les imatges. Les imatges han cregut en un acte banal que estem rodent d'imatges, no podem absorbir tantes imatges que veiem al dia i fer que no les contemplem. I això té un poder narcotitzant, perquè ens agrada molt més d'imatges, però s'estan adormilant i adormiscant aquestes imatges. I nosaltres ens estem prenent la mirada. Tantes imatges que mirem, però potser no observem, però després, com dius tu, no es fa una reflexió, no? Exacte. Aquesta cosa tan emotiva, tan portada per l'emoció, que és el que està entre les xarxes i això s'està traspassant a la vida social i col·lectiva, perquè al final també el concepte com de postveritat s'està portant al concepte de postdemocràcia i això pot ser molt lesiu per a la nostra societat i convències en un futur. Ens està passant també la contemplació de les imatges. Fa que ens entrem en un estat de catarsis o d'ataxia, més d'ataxia, de que estem com narcotitzats i adormits davant la veritat. Parla'ns una miqueta dels convidats, perquè ho dèiem abans, és un festival que neix aquí a Rubí, però que té ja una fama internacional i no sé si això, diguem, et facilita més la feina o no a l'hora de trobar convidats, Carles. Bé, estem en un moment molt interessant per a l'imatge i també per a la fotografia, concretament, perquè és un moment de crisi. Té un moment de crisi de la mirada i un moment de crisi de la nostra narrativa. I llavors, però hi ha gent que d'aquesta mancança vital està fent treballs molt interessants i llavors no és tan difícil. A més a més, com que té plantejament internacional, hi ha gent que està fent coses molt potents a tot el món, inclús aquí a casa nostra, tant a Catalunya com a Espanya. Parla'ns, això sí, d'alguns referents que tenen una trajectòria internacional important, com l'Alberto García Àlix. Sí, bueno, l'Alberto primer que és un honor per nosaltres que estigui aquí, perquè és una persona que mirem molt la seva trajectòria com a fotògraf, també perquè li teníem... teníem pendent que vingués, perquè fa deu anys que hem intentat que vingués aquí i per un problema personal d'ell d'un fermatà no podeu venir, i estava pendent la seva estar d'aquí. Llavors, ens fa molta gràcia que hagi vingut deu anys després amb la seva presència, presentant un treball que també s'empantalla, un treball on ells mostra fotografies i recita un discurs, llavors també incorpora la paraula, que és una cosa que a nosaltres ens interessa molt, i llavors està doblement feliç aquest acte inaugural que estigui aquí, a nosaltres, que ens recolzi el festival i també mostri la seva nova obra. Digue'ns algun dels convidats també que no ens podem perdre, Carles. Pep, com ja sabeu, el festival té com dos branques, una és la part expositiva, la que és durant tot el mes, on hem curat diferents treballs, on es reacciona sobre la fotografia o les imatges en pantalla, o que ens conviden sortir d'aquest sistema de capitalisme de les imatges, com es diu, i un capitalisme de l'atenció, i ens ofereixen noves maneres de mirar el món, i llavors podria, com no sé, recomanar el treball del Tato Gustafson, és un finés, que aprofita les càmeres meteorològiques o les càmeres de trànsit, de tràfic, per fer-se autorretrats per tot el país de Finlàndia, i fer un treball. Estem observats per les imatges, hi ha càmeres que ens graven i ens fotografien constantment sense el nostre permís, però en benefici de la nostra sobretat, ens diuen. Bé, doncs com a ciutadans, tenim dret, i sabem que ens han gravat, tenim dret de reclamar aquestes imatges. Llavors aquest artista juga amb això, amb el control que aplica l'Estat a nosaltres, i amb els suposats drets democràtics en conjunció amb les imatges, que és un treball molt interessant. Després també tenim el treball de l'amint de Kuhlman, que és el de la portada de... la Mandina Kuhlman, perdó, que és el treball que dóna portada al cartell d'enguany, que és una noia molt jove que utilitza tots els referents dels selfies que es mouen per Instagram, nosaltres vinculats a l'exhibició i a l'exhibició i actualització del cos de la dona, on es riu, moltes vegades, i reflexiona sobre l'exposició de la dona i els estereotips de l'imatge de la dona a les xarxes, i per exemple, sobretot en xarxes com l'OnlyFans, on es monetitza l'exhibició del cos no de la dona. I és molt interessant perquè està en el lliure bastant, és com molt divertit. La fotoportada es veia sense un selfie amb el mòbil pintada amb una màscara com de pallasso, no?, d'aquesta exhibició i vull dir que que fem tots amb la nostra imatge a les xarxes. Per últim, també ho va anar al treball del Xavi Bou, que és molt interessant perquè ja es veia altres màquines que no siguin exactament fotogràfiques, i es va servir càmeres de cinema, perquè vol fotografiar el temps i el moviment del vol de les aus, i per això va disparar com cinc fotogrames per segon, perquè de tot això és un procés molt tècnic i molt curat, que ell diu ornitografies, i que té un referent en una pantalla com més antiga, que era el procés adivinatori dels auguris, que miraven el vol dels ocells per saber veure el futur. Llavors, el concepte de pantalla és com molt ampli, perquè sempre han existit les pantalles i sempre han fet les pantalles per mirar, però moltes vegades són opaques aquestes pantalles. Això també és una cosa que volem efectivament en els treballs que es posem. No tot les mirades, massa llum a vegades en lluena i quan en lluena es posa llavors aquestes duplicitats de sentit de les pantalles, que no sempre ens deixen veure les realitats. Després, com dic, la segona branca de festivals seria la part d'activitats, llavors aquest any apostem per un canvi d'ubicació que és a la Teneu, que és un espai que és com més acollidor i podem mostrar instal·lacions més properes que la gent es podrà sentir com més íntim l'espai i tindrem una instal·lació de cinema expandit basat en fotografia de Luis Macías, una instal·lació molt poètica del grup de teatre Aplicimo, el recital poètic de la Lola Nieto amb el seu sistema de recitat performatiu, la fila de fotollibres, autopublicacions, les xerrades, música, com a dir, com a dir, com a dir, com a tothom que s'apropi cap de setmana a la Teneu que gaudirà molt de les activitats que hem programat. I a banda d'això i d'aquestes jornades també focus que tenen lloc aquest cap de setmana, Carles, també és un clàssic les visites guiades. Què feu? Sí, això estem molt contents, ja podem, tots els anys i sempre van anar millor, tots els dissabtes al matí a dos quarts de la dotze quedem a l'antiga estació i fem una ruta per a les instal·lacions on jo explico part de la curadoria i de les instal·lacions i funcionen molt bé, cada cop funcionen bé més i més gent, gent que el pateix cada any i és una cosa molt íntima perquè al final és com una família perquè hi ha persones que es passeja per a la ciutat i podem parlar de tu a tu, que això és molt gratificant. I suposo que hi ha repetidors, no?, entre cometes. Sí, i a més sempre pregunto i hi ha gent que ve de fer per exemple de Reus o uns amics que venen ja s'han fet amics perquè després de 10 anys es veuen un cop l'any de Reus a Terrassa, sí, sí, hi ha gent que és fan de les visites guiades. Si haguessis de triar entre les fotografies així en plan gran que dic jo que estan penjades a diferents equipaments de la ciutat o places, quina triaries? Ja sé que això és com triar un fill, no?, però... Bueno, no, sí, exacte, és més impossible triar perquè tinc un vincle gaire bé emocional en cada dos treballs, pensa que estic tot un any, bueno, tot l'equip estem tot un any escollint i preparant, llavors, pensant que tot tingui una coherència global i llavors no podria. A mi, sí que hi ha zones que queden com molt ben vestides, la zona de l'estació, perquè allà s'acullen moltes moltes imatges i, per exemple, aquest any hi ha l'instal·lació del Carles Cansbondó, que no és ben bé fotògraf, és poeta i poeta visual i té una sèrie que curiosament, bueno, curiosament no, jo la coneixia, es diu la Nú, no? com al festival, on utilitza una fotografia del cel i dels núvols, perquè recordem que nú vol dir núvol, per fer una espècie de transformacions de les lletres i de les imatges que convido molt a que la gent s'apropi i l'exili. De cara a l'any vinent, hi ha algú, algun professional que voldries que vingués aquí a la ciutat? Hi ha molts, molts, per exposar i per fer tallers. Aquest any, per exemple, hem aconsellit que vingui la Vanessa Winship, que ve de Londres a fer un taller de fotografia que té una trajectòria impressionant. Això sí que no m'ho he imaginat, que vindria gent tan potent. Bé, en tot cas, tens un any o uns mesos només, perquè es treballa de temporada, podíem dir, per intentar que vingui algú que no ens vols dir, perquè n'hi ha uns quants, però en tot cas, segur que ho aconsegueixes. Carles, moltíssimes gràcies per aquesta informació. Recordem que la podeu consultar també a la pàgina de lanu.cat, allà teniu tota la informació i també al web de l'Ajuntament de Rubí. I ens veiem per les places o amb alguna d'aquestes visites guiades el dissabte al matí. Doncs moltes gràcies a vosaltres per sempre convidar-me a parlar del festival, que no és el meu festival, és el festival ja de la ciutat de Rubí. Doncs perfecte. Moltíssimes gràcies, Carles, un petó. Moltes gràcies, Lídia. Que vagi bé.